Són les cordes un perill pels infants?

Breu descripció del context:

Per tal de superar (i aprendre) l’assignatura de desenvolupament psicomotor (del segon quatrimestre del segon curs de la carrera de magisteri) hem de fer unes pràctiques quinzenals a un centre educatiu per observar el desenvolupament de sessions de psicomotricitat i enregistrar-les amb diferents instruments/tècniques. A part d’això, cada quinze dies dues persones diferents han d’assumir el rol de cointerventor: observador participant.

A la sessió d’avui, hi ha 13 infants de 4 a 5 anys i una especialista en psicomotricitat. És la primera vegada que anem a observar, primer contacte amb la psicomotricitat i primer contacte amb aquest grup d’infants, i a mi m’ha tocat assumir el rol de cointerventor.

Són les 15h i els infants ja han entrat al pavelló on normalment fan la psicomotricitat.


Reconstrucció completa de la situació:

Durant el moment d’expressivitat motriu, dos infants s’acosten a mi i me demanen que els faci un nus a una corda per poder jugar a gossos (per poder-hi ficar el cap). Jo sense cap informació sobre els infants, ni cap informació sobre com ho fa normalment la psicomotricista, els dic que no ja que considero que si se posen una corda pel coll se poden fer molt de mal (se poden estrènyer i ofegar).

Passats uns minuts, tornen a venir dos nens amb dues cordes i em tornen a demanar el mateix. Jo, educadament, els torn dir que no i els justifico la meva negació.

Passat uns minuts, tornen a venir dos nens amb dues cordes i torn a dir-los que no. Aquests, em comenten que la psicomotricista sempre els fa un nus a la corda per poder jugar a gossos.

Quan m’han dit això i ja fa unes quantes vegades que hi ha nens que em vénen a demanar si els puc fer un nus a la corda, ho he trobat molt estrany i he decidit anar a la psicomotricista a demanar-li si ella els fa un nus a la corda, com bé m’han dit els darrers dos nens, i per què ho fa.

L’especialista me comenta que ella sí que els fa un nus i que al finalitzar la sessió, m’explicarà el seu motiu.

Observo que diferents infants van a l’especialista amb cordes a les mans i li demanen que els faci un nus a la corda perquè volen jugar a cans (gossos). L’especialista agafa la corda i fa un nus molt tranquil·lament (perquè els infants hi puguin ficar el cap i simular que són gossos duts per persones).


Les preguntes que immediatament em vaig formular van ser les següents:

• Per què amb tanta naturalitat la psicomotricista accepta la demanda dels infants i realitza un nus a la corda?
• No és una actuació que pot ser perillosa?
• No és millor evitar i prevenir que curar? No se poden ofegar i fer-se mal al coll?
• Si els infants es fan mal, com actuarà? Per què?
• Té algun argument per haver actuat d’aquesta manera?

 

Temps d'anàlisi/reflexió:
Quan vàrem finalitzar la sessió i els infants ja se n’havien anat, vam encetar un temps d’anàlisi, un temps de reflexió. Vàrem tornar a reprendre el “dubte” que havia sorgit durant la sessió: el dubte de les cordes i dels nusos.

La psicomotricista ens va comentar que ella sempre deixa jugar a tots els jocs que sorgeixen dels infants, pel plaer que aquests els proporcionen, i que ella té com a norma no dir NO als infants. D’aquesta manera, respecta la creativitat, les iniciatives, la llibertat i la imaginació de tots els infants.

A part d’això, també ens va comentar que els infants saben respectar molt la única norma que tenen durant el moment de psicomotricitat: no fer-se mal ni fer mal als altres.

Finalment, ens va comentar que ella sempre fa un nus bastant ample a la corda per evitar qualsevol tipus de perill, que sempre el fa molt fort (no hi ha perill que es vagi estrenyent a poc a poc) i que sempre, sempre, ella està vigilant.

Quan la psicomotricista ens va haver argumentat tot això, vaig comprovar que primer de tot ella està molt segura de tot el que fa (tal vegada, per la gran experiència que té amb la psicomotricitat i amb el tracte amb els infants), que respecta els infants (donant-los llibertat a la seva imaginació, a la seva creativitat, al seu joc simbòlic), que ella està allà com a figura de llei i seguretat afectiva i física (característica que ha d’assumir l’adult durant la sessió de psicomotricitat) i que sempre recorda la única norma que tenen a la sessió. Finalment, també vaig comprovar que els infants tenen molt assumit la norma, que són molt autònoms i que s’autoregulen; ho vaig observar quan un nen va dir a un altre que no anés tan aviat perquè quasi es feia mal. El nen de seguida va reduir la marxa, ajustant-se així a la “necessitat/demanda” de l’altre nen.

Un dubte que em va quedar dins el cap i que no vaig pensar a demanar-li, és: com intervindria en cas de “conflicte”? En cas que un nen es fes mal?


Justificació de les competències treballades:

 

4.1. Considero que per l'actitud de la mestra, pel tipus de proposta/oportunitats que s'ha ofert als infants, pel reconeixement potent d'una imatge d'infant, pel reconeixement de les capacitats dels infants... coincideix totalment amb un model constructivista, un model interaccionista, on l'infant és el vertader protagonista actiu del seu procés d'aprenentatge.

 

4.2. Considero i crec que de la manera en que es va organitzar, planificar, executar i analitzar aquesta pràctica, és una molt bona pràctica educativa. La professional sabia molt bé per què feia cada una de les coses, intervenia en moments determinats (i ho justificava), quan acabava la sessió, l'analitzava...

 

4.3. Com bé està redactat, quan va sorgir aquest petit "dubte/problemes" de les cordes i dels nusos, de seguida hem vaig plantejar preguntes, hi havia coses que no em quadraven i que necessitava demanar-les a l'especialista.

 

Amb experiències i oportunitats com aquestes, SÍ que fa ganes aprendre de professionals com aquests. He de dir que estic molt content de poder assistir cada 15 dies a aquestes sessions i poder aprendre d'una gran professional.

Mancances que tenc

A la vida, a les relacions, a la professió, a la família, a les amistats... no tots són moments bons i fàcils, sinó que també n'hi ha de difícils i complicats. Com ja vaig comentar al post anterior, un professional avança quan és conscient dels seus punts forts i dèbils, quan els analitza i reflexiona i quan és capaç de millorar-los.

 

H. Gardner, quan parlava de les intel·ligències múltiples, ja feia menció que les persones tenim diferents intel·ligències i que actuen de forma conjunta a la vida diària; explicava que les posseïm en diferents graus, i que hauríem d'aprendre a aprofitar les que tenim més desenvolupades i compensar les que són deficitàries entrenant-les.

 

Podríem relacionar aquesta "teoria" amb la necessitat de treballar aquelles competències professionals que posseïm amb menys grau, més dèbils, menys desenvolupades, per intentar millorar-les i créixer professionalment.

 

Com que actualment no estic treballant a cap centre educatiu, faré memòria dels records que tenc tant de quan vaig fer les pràctiques de primer cicle d'Educació Infantil, com de les experiències que tenc en centres educatius no formals (temps d'oci i temps lliure).

 

Sóc conscient que dues són les coses que he de millorar, dos dèficits que tenc, dues "assignatures" suspeses. La primera és la relació amb les famílies i la segona, la relació amb els companys de feina.

 

És evident que darrera qualsevol infant hi ha una família i que és tan important treballar amb l'infant com amb la seva família. Sóc conscient que em costa molt treballar amb les famílies i no és perquè sigui tímid. Sé que és necessari establir diferents canals i diferents vies de comunicació amb ells, però encara no sóc capaç de fer-ho, i no sé el per què. Al quatrimestre anterior, al fer les assignatures d'estratègies d'intervenció i d'observació i documentació, vaig comprovar com n'és d'important la relació que s'ha d'establir amb totes les famílies. M'agradaria poder treballar actualment i millorar aquest dèficit que tenc. Tal vegada, amb la documentació dels processos que fan els infants seria un primer esglaó per millorar aquesta relació. A part d'això, sóc conscient que la primera persona que ha d'establir aquesta relació, és el mestre i no la família; sé que el mestre ha de mostrar una actitud d'accessibilitat cap a les famílies perquè aquestes puguin establir una relació correcte i adequada amb els mestres dels seus alumnes. Sé que he de millorar i ho intentaré!

 

I segon dèficit que tenc i que sóc conscient: la relació amb els meus companys de feina. Com ja vaig comentar a la meva presentació i a l'auto avaluació, sóc una persona bastant independent i m'agrada treballar molt individualment. No obstant això, quan estic amb persones que m'aporten coses, estic molt còmode i me sent molt bé treballant amb aquestes. El problema és que a vegades això no és així, i me costa molt treballar amb persones que els has d'estirar constantment. Per poder treballar en equip necessit persones que treballin i s'esforcin (igual que jo), per créixer i millorar junts. Tal vegada, les experiències i sensacions que he tengut d'haver d'estirar a diferents companys de treball que s'han penjat, és el motiu pel qual m'agrada més treballar individual que no en equip. No obstant això, sé que al món educatiu és necessari fer feina conjunta, coordinada, planificada amb els demés companys, i per això, necessit millorar aquesta competència i ho intentaré.

 

Tot és un principi; no és així?

 

 

 

Justificació de les competències treballades:

 

2.1. Sé que tenc punts febles, aspectes "negatius", en quant a certes capacitats i competències, i també sé que s'han de millorar.

 

2.7. Més que errors, són mancances en quant a certes capacitats. Crec que una vegada coneguts els punts dèbils (ser conscients d'ells) , s'ha de posar remell per avançar i millorar.  

 

Experiència amb capses de cartró

La transcripció que es mostra a continuació és fruit d’una observació d’un projecte realitzat aquest mateix any, amb infants de 2 a 3 anys, sobre el disseny d’escenaris (ambients de joc i activitats que afavoreixen l’autonomia i el desenvolupament dels infants) i l’ observació (com a eina fonamental que guia tot procés educatiu  i com a instrument per conèixer i comprendre l’infant i les seves accions).

Es van dissenyar 4 escenaris diferents (en 4 sessions diferents) amb el mateix material base: capses de cartró. Aquest material de recuperació és un material senzill, no estructurat (sense cap funció específica), però a la vegada suggerent, que permet als nens/es jugar-hi de diferents maneres.

Es va poder comprovar que amb un material tan senzill i amb un disseny ben planificat, els infants van realitzar diferents tipus de jocs: jocs sensoriomotors, jocs de construcció, jocs simbòlics... i que les intervencions de l’educadora van ser mínimes (potenciant així l’autonomia dels infants).

Tipus de tècnica:	REGISTRE DESCRIPTIU
Context de l’observació:	Hora i data: 10.15h del 20/11/2012. Primera experiència amb capses de cartró.   Aula: 2-3 anys.   Escenari: S’han col·locat capses obertes una dins l’altre, de manera que quan els infants han entrat dins l’aula, només n’han vista una de grossa.   Situació que s’ha observat: interacció que duu a terme el subjecte observat amb les capses de cartró.
Focus d’observació:	Els diferents tipus de joc que es donen a partir de les capses de cartró.
Subjecte observat:	C. El nen més petit de tot el grup de 2 a 3 anys.
Recull de l’observació:	En C. mira la capsa (escenari preparat) des de lluny i en silenci, deixant certa distancia entre aquesta i ell. A poc a poc i mentre que els altres nins van obrint la capsa grossa, en C. s’apropa observant què fan i com ho fan.   L’educadora s’acosta per iniciar el joc i motivar-los. Els demana si volen obrir la capsa per veure què hi ha dintre. En C. observa des de lluny i en silenci com els seus amics van traient les capses l’una dins de l’altre.   L’educadora es dirigeix a en C per motivar-lo al joc. A poc a poc, comença a jugar. Agafa una capsa petita, la mira, l’obri i la tanca. Se la posa damunt el cap imitant a una amiga. Quan se la lleva de damunt, mira com les seves amigues juguen amb les capses i com corren per l’aula.   En C agafa una capsa i en treu una que està dintre ficada; les toca i les mira. Quan les molla, s’acosta a una capsa grossa que hi ha dos amics seus dintre. Els mira i intenta també entrar. En C riu quan veu que els seus amics han tombat la capsa i ells també han tombat.   En C. posa bé la capsa i hi entra dintre. S’asseu dins aquesta. Mentre ell està assegut dintre la capsa, un amic seu l’ha tombada (a en C i la capsa). Surt de la capsa, la posa bé i torna intentar entrar-hi. Repeteix la mateixa frase que diuen els seus amics: “me toca a mi”. En C. ha tornat entrar dins la capsa grossa amb una amiga, i han tornat a tombar la capsa (i ells mateixos).   Quan veu que està sol davant la capsa grossa, s’hi tira al damunt i la doblega. S’aixeca i s’hi torna a tirar. S’aixeca i s’aproxima a una altra capsa. Hi entra i s’asseu dintre tranquil·lament.   Quan ha sortit d’aquesta capsa, s’aproxima a la capsa que jugava abans i hi torna entrar; s’hi asseu dintre, està en silenci i no se mou.  Observa què fan els altres companys. Surt de la capsa.   S’acosta a una capsa, l’agafa amb les mans, l’aixeca una mica i la molla. La torna a agafar, l’aguanta, la mira, l’aixeca i la molla. Quan cau a terra hi entra i s’hi asseu. Mentre ell està dintre, els seus amics la mouen i ell riu. En C es tomba i la capsa també. S’aixeca ràpidament, la posa bé i hi torna a entrar. Fent el mateix moviment que un balancí, aconsegueix ell tot sol tombar-se (i la capsa) i surt d’ella gatejant.   L’educadora suggereix posar les capses una dins l’altre per anar acabant i per guardar-les per una altra sessió. En C, encara que l’hagi escoltada, no els ajuda. Els altres nens van guardant les capses i en C els observa.
Primeres impressions/ interpretacions:	Penso que al ser la primera vegada que els infants jugaven amb les capses de cartró (no estaven familiaritzats amb aquest material) i que no sabien ben bé què hi havia dins la capsa grossa que se’ls havia presentat a l’inici de la sessió, poden ser els factors que han provocat que els hagi costat iniciar l’acció/joc al començament.   Moltes vegades, en C primer observa/analitza què fan els seus amics i com ho fan, per després ell repetir-ho/imitar-los (aprenentatge per observació i aprenentatge entre iguals). Per ventura, també, li falta iniciativa per començar el joc i certa seguretat (davant d’aquest material). No obstant això, una vegada que ell s’ha sentit segur, ha jugat plaentment.   El projecte principal que ha dut a terme en C. durant tota la sessió ha estat el mateix: ficar-se dins la capsa, asseure-s’hi dintre i tombar-la amb el moviment de tot el seu cos.   Possiblement i durant les futures sessions, en C. trigarà menys temps en iniciar el joc, ja que una vegada ha començat l’acció, ha jugat molt i ha hagut d’esser l’educadora qui ha hagut de finalitzar la sessió.

 

 

Escenari presentat a la 1ª sessió

 

Justificació de les competències treballades:

1.4. Amb aquest projecte, vam comprovar com n'és d'important tenir una fonamentació teòrica de qualsevol acció educativa per poder guiar-la. Ens vam centrar amb l'evolució del joc que Piaget va establir, amb les diferents etapes, i vam comprovar que els infants van passar per totes elles. Gràcies a la recerca que vam fer abans de començar, quan realitzàvem el treball de camp, sabíem argumentar el que allà passava.

 

2.6. Vam decidir realitzar aquest projecte ja que érem conscients que els infants possiblement havien jugat poc amb un material com aquest (no estructurat) i perquè  creiem que els infants eren totalment capaços de realitzar diferents tipus de joc amb aquest material, podent-se enriquir. Els escenaris que vam montar, els vam dissenyar d'una manera que els infants eren els vertaders protagonistes d'aquest projecte i que eren ells qui decidien a què jugar, amb què jugar, amb qui jugar, com jugar, fins quan jugar...

 

4.3. El registre anterior és de la primera sessió d'aquest projecte (va durar quatre sessions). A cada una d'elles, realitzàvem uns primeres hipòtesis, unes primeres preguntes per reflexionar, unes primeres interpretacions. Aquestes, ens ajudaven a planificar i organitzar les properes sessions i ens ajudaven a adequar millor les nostres intervencions.

 

 

La meva motxilla.

L’entrada d’avui tractarà sobre les concepcions i creences de tot el que engloba l’Educació Infantil: imatge d’Infant, paper del mestre, estils d’ensenyament...  Per això, analitzaré una experiència docent real i analitzaré i reflexionaré sobre les pròpies concepcions i creences.

Abans de començar, definir breument què són les creences i les concepcions:

-          Les creences són idees que formen part de la nostra manera de pensar i que tenen un sentiment de certesa, perquè són els puntals des dels quals interpretem el món i allò que ens succeeix.

-          Les concepcions són un conjunt de posicionaments que un mestre té sobre la seva pràctica en relació amb els temes relacionats amb el procés de l’ensenyament i l’aprenentatge.

Considero que ambdós conceptes es poden relacionar amb els models educatius, amb les pràctiques educatives dels mestres que s’identifiquen amb un model teòric.

L’experiència docent que analitzaré serà d’una professora que vaig tenir a la UIB, que és mestra d’un centre d’Educació Infantil. Aquesta persona em va transmetre realment la idea, l’essència, la importància i l’esperit de l’Educació Infantil.

L’experiència que ella “narra” al bloc de la seva classe (grup de 4 anys) es titula:

 “Feim ciència a l’aula”. enllaç

Simplement, en llegir aquest títol, podem intuir les concepcions i les creences que té aquesta professional sobre l’educació. Es tracta d’un projecte d’investigació de la natura, on es veu que els infants són els vertaders protagonistes actius del procés, que estan motivats per aprendre i que fan aprenentatges significatius.

Els projectes d’investigació es caracteritzen perquè són els propis infants qui elegeixen el tema per estudiar (partint dels seus interessos, motivacions, necessitats...); a partir d’una avaluació inicial (valoració dels coneixements previs i plantejament de preguntes, hipòtesis, curiositat sobre el tema elegit), aprenen a cercar i a recollir informació, a realitzar diferents activitats per aprofundir-se amb el tema, a construir un coneixement, a resoldre les curiositats, preguntes i dubtes que s’havien plantejat i avaluar tot el procés.

En projectes com aquest, l’Infant és considerat com un científic/poeta/filòsof que construeix el seu propi coneixement,  que té una cultura pròpia i que se la respecta (una manera de pensar, una manera de construir teories, una manera d’expressar-les a través dels seus 100 llenguatges), que progressivament reorganitza el coneixement a partir de l’experiència, que troba un sentit en allò que fa, i que aprèn conceptes, procediments i actituds a través de l’activitat autoiniciada. Amb experiències com aquestes, els infants estan motivats per aprendre (característica indispensable perquè els infants puguin “aprendre a aprendre”).

Es pot comprovar que el paper de la mestra en aquest cas no és “transmetre” coneixements a “recipients buits”, sinó que “simplement” (i sense menysprear) es limita a observar, a escoltar amb tots els sentits, a acompanyar, a guiar, a estructurar l’ambient, a crear un clima de seguretat i confiança, a formular preguntes, a redirigir l’aprenentatge, a demanar als infants que plantegin allò que volen fer i com fer-ho, a consensuar amb els infants els objectius a aconseguir...

 

Queda clar que la concepció de la Infància ha sofert un canvi radical en els darrers anys. Avui dia, l’infant és reconegut com una persona amb drets des del moment en què neix i amb unes necessitats bàsiques que se li han de cobrir. Amb la socialització primària i secundària, el nen/a anirà construint la pròpia identitat, la pròpia personalitat (que l’ajudarà a diferenciar-se dels demés), anirà adquirint autonomia, anirà desenvolupant-se tant motòricament, com cognitivament, com socialment... i per això, és necessari crear contextos on no es forcin aquests processos, on es respectin els diferents ritmes de maduració i on es tenguin en compte les necessitats, els interessos i les motivacions dels infants.

De la mateixa manera que la concepció de la Infància ha canviat, la concepció del mestre, el model de mestre, també ha canviat. Aquest, passa a ser un guia, un ajudant en el procés d’ensenyament – aprenentatge, un suport per a tots els infants, un observador. Passa a ser, del que transmet tot el coneixement, al que ofereix ajudes i recursos a tots els infants perquè construeixin el propi coneixement, i puguin desenvolupar al màxim totes les seves capacitats. El mestre ofereix a cada infant i de manera individual, el que aquests necessiten; respectant-los i creant un clima de calma, seguretat, escolta i empatia. Els mestres han d’observar i comprendre constantment allò que passa dins les aules, han de reflexionar, han d’ajustar les intervencions d’acord les demandes/necessitats dels alumnes i han d’avaluar qualitativament tots els processos.

“Se concibe al niño como a un sujeto inteligente,

con personalidad, identidad e ideas

y con una potencialidad de capacidades

que ha de desarrollar en interacción con los demás

y en un entorno rico y diverso,

no sólo en aspectos materiales,

sino especialmente en oportunidades de aprendizaje con los otros,

que provoquen curiosidad y necesidad de aprender “

(Trueba, 1997)

Com ja vaig comentar al post anterior,  quan vaig fer les pràctiques al primer cicle d’Educació Infantil (0-3 anys), sincerament reflexionava poc sobre la meva pràctica diària i sobre la pràctica de la meva tutora. Com també vaig comentar, me vaig “acomodar” a la forma i a la manera de fer feina de la meva tutora. Si pogués tornar a realitzar les pràctiques, me plantejaria d’una altra manera aquesta oportunitat per aprendre: crec que constantment em preguntaria “per què fa això?”, “per què ara ha utilitzat aquesta estratègia?”, “per què ha intervingut d’aquesta manera?”, “quins objectius guien aquestes activitats?”...

Per això, m’agradaria molt poder fer les segones pràctiques (3-6 anys) amb professionals que tenguin i transmetin unes concepcions i unes creences com les descrites; amb un/a mestre/a que constantment es fes preguntes, que no tingues por a provar coses noves per millorar, que no tingués por al canvi, que no s’estanqués a la rutina...

He de dir que em fa por no ser capaç de complir tot això que he descrit. És fàcil “criticar” des d’un punt de vista extern, però no sé què faré quan estigui dins una aula. Per això, m’agradaria molt que la futura tutora de pràctiques, m’ensenyés (em guiés) a relacionar la pràctica amb la fonamentació teòrica, a reflexionar sobre el dia a dia, a justificar totes i cada una de les accions i intervencions dutes a terme dins l’aula, m’agradaria que m’observés i em digués el meus errors per millorar (crítica constructiva)...

Finalment, dir que m’agradaria treballar en parella educativa, per compartir dubtes, motivacions, responsabilitats; per compartir una imatge d’Infant, per ajudar-nos i recolzar-nos diàriament, per fer una reflexió intersubjectiva, etc.

Només queda esperar (i formant-se contínuament) perquè arribi el dia en què pugui realment estar dins una aula i aplicar tot el que anteriorment he descrit. Ja veurem què passa...

Acabo de pensar (i no té res a veure amb el tema de l’entrada que he fet avui), que aquest bloc em servirà en un futur per revisar totes aquestes idees que he descrit i per comprovar, si realment “compleixo” amb tot el que he dit!


Justificació de les competències treballades:

2.2. Amb la formació rebuda durant aquests anys, i els que me queden, crec que vaig construint unes bones creences i concepcions. He de dir, que aquestes han anat canviant positivament, ja que fa anys, tenia una visió de figura de mestre bastant tradicional (la que tota la meva vida he vist). No obstant això, estic molt satisfet d'anar aprenent i d'haver-les canviades.

2.7. No estic gens empegueït de dir que quan vaig fer les pràctiques me vaig acomodar i que ara me'n penedeixo. En aquells moments, creia que el que feia estava ben fet i gaudia molt fent-ho. Va ser quan vaig entrar a la universitat i me vaig començar a formar més, quan me n'he adonat que aquelles pràctiques no van ser del tot "positives" i que realment, hagués pogut fer més, aprendre més i aprofitar-les més. No és que vulgui criticar els CFGS, però es nota la diferència entre aquests i els estudis universitaris. Per això, a partir dels meus errors passats, he d'aprendre.

4.1. Crec que l'exemple descrit en aquest post (el projecte de "feim ciència", de 4 anys) és un molt bon exemple de bones pràctiques, on tota la teoria que aprenem a la universitat, es veu reflectida; on totes aquelles creences, concepcions, imatge d'infant, constructivitat i globalitat de l'infant, s'hi queda reflectida.