Són les cordes un perill pels infants?

Breu descripció del context:

Per tal de superar (i aprendre) l’assignatura de desenvolupament psicomotor (del segon quatrimestre del segon curs de la carrera de magisteri) hem de fer unes pràctiques quinzenals a un centre educatiu per observar el desenvolupament de sessions de psicomotricitat i enregistrar-les amb diferents instruments/tècniques. A part d’això, cada quinze dies dues persones diferents han d’assumir el rol de cointerventor: observador participant.

A la sessió d’avui, hi ha 13 infants de 4 a 5 anys i una especialista en psicomotricitat. És la primera vegada que anem a observar, primer contacte amb la psicomotricitat i primer contacte amb aquest grup d’infants, i a mi m’ha tocat assumir el rol de cointerventor.

Són les 15h i els infants ja han entrat al pavelló on normalment fan la psicomotricitat.


Reconstrucció completa de la situació:

Durant el moment d’expressivitat motriu, dos infants s’acosten a mi i me demanen que els faci un nus a una corda per poder jugar a gossos (per poder-hi ficar el cap). Jo sense cap informació sobre els infants, ni cap informació sobre com ho fa normalment la psicomotricista, els dic que no ja que considero que si se posen una corda pel coll se poden fer molt de mal (se poden estrènyer i ofegar).

Passats uns minuts, tornen a venir dos nens amb dues cordes i em tornen a demanar el mateix. Jo, educadament, els torn dir que no i els justifico la meva negació.

Passat uns minuts, tornen a venir dos nens amb dues cordes i torn a dir-los que no. Aquests, em comenten que la psicomotricista sempre els fa un nus a la corda per poder jugar a gossos.

Quan m’han dit això i ja fa unes quantes vegades que hi ha nens que em vénen a demanar si els puc fer un nus a la corda, ho he trobat molt estrany i he decidit anar a la psicomotricista a demanar-li si ella els fa un nus a la corda, com bé m’han dit els darrers dos nens, i per què ho fa.

L’especialista me comenta que ella sí que els fa un nus i que al finalitzar la sessió, m’explicarà el seu motiu.

Observo que diferents infants van a l’especialista amb cordes a les mans i li demanen que els faci un nus a la corda perquè volen jugar a cans (gossos). L’especialista agafa la corda i fa un nus molt tranquil·lament (perquè els infants hi puguin ficar el cap i simular que són gossos duts per persones).


Les preguntes que immediatament em vaig formular van ser les següents:

• Per què amb tanta naturalitat la psicomotricista accepta la demanda dels infants i realitza un nus a la corda?
• No és una actuació que pot ser perillosa?
• No és millor evitar i prevenir que curar? No se poden ofegar i fer-se mal al coll?
• Si els infants es fan mal, com actuarà? Per què?
• Té algun argument per haver actuat d’aquesta manera?

 

Temps d'anàlisi/reflexió:
Quan vàrem finalitzar la sessió i els infants ja se n’havien anat, vam encetar un temps d’anàlisi, un temps de reflexió. Vàrem tornar a reprendre el “dubte” que havia sorgit durant la sessió: el dubte de les cordes i dels nusos.

La psicomotricista ens va comentar que ella sempre deixa jugar a tots els jocs que sorgeixen dels infants, pel plaer que aquests els proporcionen, i que ella té com a norma no dir NO als infants. D’aquesta manera, respecta la creativitat, les iniciatives, la llibertat i la imaginació de tots els infants.

A part d’això, també ens va comentar que els infants saben respectar molt la única norma que tenen durant el moment de psicomotricitat: no fer-se mal ni fer mal als altres.

Finalment, ens va comentar que ella sempre fa un nus bastant ample a la corda per evitar qualsevol tipus de perill, que sempre el fa molt fort (no hi ha perill que es vagi estrenyent a poc a poc) i que sempre, sempre, ella està vigilant.

Quan la psicomotricista ens va haver argumentat tot això, vaig comprovar que primer de tot ella està molt segura de tot el que fa (tal vegada, per la gran experiència que té amb la psicomotricitat i amb el tracte amb els infants), que respecta els infants (donant-los llibertat a la seva imaginació, a la seva creativitat, al seu joc simbòlic), que ella està allà com a figura de llei i seguretat afectiva i física (característica que ha d’assumir l’adult durant la sessió de psicomotricitat) i que sempre recorda la única norma que tenen a la sessió. Finalment, també vaig comprovar que els infants tenen molt assumit la norma, que són molt autònoms i que s’autoregulen; ho vaig observar quan un nen va dir a un altre que no anés tan aviat perquè quasi es feia mal. El nen de seguida va reduir la marxa, ajustant-se així a la “necessitat/demanda” de l’altre nen.

Un dubte que em va quedar dins el cap i que no vaig pensar a demanar-li, és: com intervindria en cas de “conflicte”? En cas que un nen es fes mal?


Justificació de les competències treballades:

 

4.1. Considero que per l'actitud de la mestra, pel tipus de proposta/oportunitats que s'ha ofert als infants, pel reconeixement potent d'una imatge d'infant, pel reconeixement de les capacitats dels infants... coincideix totalment amb un model constructivista, un model interaccionista, on l'infant és el vertader protagonista actiu del seu procés d'aprenentatge.

 

4.2. Considero i crec que de la manera en que es va organitzar, planificar, executar i analitzar aquesta pràctica, és una molt bona pràctica educativa. La professional sabia molt bé per què feia cada una de les coses, intervenia en moments determinats (i ho justificava), quan acabava la sessió, l'analitzava...

 

4.3. Com bé està redactat, quan va sorgir aquest petit "dubte/problemes" de les cordes i dels nusos, de seguida hem vaig plantejar preguntes, hi havia coses que no em quadraven i que necessitava demanar-les a l'especialista.

 

Amb experiències i oportunitats com aquestes, SÍ que fa ganes aprendre de professionals com aquests. He de dir que estic molt content de poder assistir cada 15 dies a aquestes sessions i poder aprendre d'una gran professional.