El blog: una bona eina d'aprenentatge.

Per acabar aquest cicle, aquest procés d'aprenentatge, aquesta assignatura de reflexió i innovació educativa, m'agradaria fer una darrera entrada a aquest blog en relació a la meva valoració sobre la utilització d'un blog en el procés d'aprenentatge.

Al mòdul 1 d'aquesta assignatura, analitzàvem que el terme "reflexió" feia referència a una mirada professional que permet al docent analitzar la seva pràctica per tal d'identificar i millorar les decisions pedagògiques i didàctiques. Durant tota l'assignatura, i suposo que durant tota la meva carrera professional, aquests seran els objectius principals que tindré en ment: identificar, analitzar i millorar.

Amb la creació d'aquest blog, he pogut reflexionar sobre la meva actitud (a la presentació, al punt de partida envers les meves competències professionals); allò que faig, sent o pens (a totes les entrades d'aquest blog, he tengut l'oportunitat d'expressar lliurement allò que he fet, he sentit o he pensat); he pogut analitzar i ser conscient de les creences i les concepcions (tant meves com de terceres persones, per exemple a l'entrada de "la meva motxilla") i finalment, he pogut trobar un sentit a la pràctica al relacionar-la amb la teoria, al relacionar-la amb el coneixement teòric.

Suposo que el dia que estigui fent feina a una escola o a les pròximes pràctiques, gràcies a les experiències que tindré, podré analitzar i reflexionar tot el que passi dins de l'escola. He arribat a la conclusió que si es té ganes d'analitzar i reflexionar, el coneixement/aprenentatge que surt d'aquest procés pot ser molt superior al simple coneixement teòric. Relacionar la teoria amb la pràctica, vivenciar experiències/situacions pràctiques i tenir una actitud reflexiva és el que suposo que fa que una persona sigui dinàmica, estigui motivada amb la feina que faci i s'esforci per aprendre i millorar, per entendre/comprendre a la Infància i per intentar construir una educació de qualitat (de la que tantes vegades he reflexionat).

El darrer dia de classe, vam fer una avaluació emprant una "tècnica" per valorar el desenvolupament de l'assignatura. Havíem de dir què criticàvem, què aplaudíem i què suggeríem. Per no fer-ho de la mateixa manera, jo valoraré aquest blog de la següent manera (filosofia 3/18):

Autoavaluació:
He gaudit molt i crec que he après molt amb aquesta assignatura i amb la creació i construcció d'aquest blog. La reflexió setmanal m'ha servit per ser conscient de la importància d'aquest capacitat i m'ha incrementat les ganes de formar-me més i de fer feina dins una escola.

Desenvolupament del blog:
Quan al primer dia de classe ens van dir que havíem de fer un blog i que havíem d'anar entrant cada setmana, me vaig assustar. Trobava que era molta feina i trobava que no seria capaç de fer-ho. Setmana rere setmana, li he agafat el gustet i crec que amb motivació, ganes i esforç, l'he pogut tirar endavant, i he pogut aprendre molt d'ell i de les meves reflexions.

Què he après, què m'ha agradat?
Amb aquest blog, he après a ser una mica més reflexiu i analític; a ser conscient de moltes coses i a valorar la reflexió; he après molt dels meus companys de classe, dels seus blogs. M'ha agradat poder expressar i opinar lliurement tot allò que jo sento, faig o penso. He après a posar paraules als meus pensaments, a saber-ho expressar i a ser més conscients d'ells.

Finalment, donar les gràcies a tots els possibles lectors, que post rere post han llegit i seguit els meus comentaris, les meves reflexions. En especial, a la meva mare que ha estat la seguidora més fidel i més crítica que he tingut.

Com ja vaig comentar, el viatge (22023) Reflexió i innovació educativa ha arribat al seu fi. No obstant això, la reflexió i la innovació just acaba de començar.

Moltes gràciiies i SORT!

Valoració final de les competències

De la mateixa manera que a l'inici de l'assignatura vaig fer una entrada valorant les meves competències, el meu punt de partida envers les competències professionals, ara que ja s'ha acabat l'assignatura crec que és necessari fer la vista enrere, mirar tot aquest procés i analitzar i reflexionar el punt que em trobo ara mateix ("el meu punt d'arribada").

Com ja he comentat diverses vegades, sóc una persona bastant autònoma en la feina/aprenentatge, tenc una motivació intrínseca per aprendre, ja que m'agrada allò que aprenc i allò que faig. Com s'ha vist en les entrades d'aquest blog, m'agrada investigar i aprendre d'altres persones (aprenentatge entre iguals entre adults), m'agrada construir el meu coneixement, m'agrada enllaçar la teoria amb la pràctica per entendre allò que estic aprenent i fer que els aprenentatges siguin significatius.

Amb el temps i amb les experiències, he arribat a la conclusió que sóc una persona bastant autocrítica, conec les meves possibilitats i capacitats, les meves mancances i les meves limitacions. Per això, i amb la motivació intrínseca, intent dia a dia treballar i millorar les meves mancances, explotar les meves capacitats i construir d'una forma professional i positiva el meu coneixement. En relació a les meves mancances, continuo pensant que dues són les mancances més significatives que tenc (les descrites a l'entrada: "mancances que tenc"). Espero que amb el segon pràcticum, intenti treballar-les i que aquestes mancances es converteixin en potencialitats.

Sóc conscient que hi ha competències que no he treballat o que he treballat poc. Suposo que el motiu principal d'aquest fet és tenir convalidades les pràctiques. He pogut analitzar i reflexionar sobre el funcionament dels centres d'EI, però al no tenir-ne cap actualment, en no tenir un context en concret, m'ha estat difícil fer-ho; a part que m'ha estat impossible treballar la competència 5 (reflexionar sobre el procés de millora). Suposo que si al segon pràcticum he de fer projectes de millora, sí que podré treballar aquesta darrera competència.

Per acabar, considero que la meva capacitat de reflexió ha millorat considerablement amb l'ajuda d'aquesta assignatura. La reflexió m'ha ajudat a ser conscient d'on sóc, on vull arribar, què he de fer per arribar-hi, per què ho he de fer, com ho he de fer... I ara, sóc conscient de la importància que té la reflexió dins els centres d'educació infantil. Considero que com a mestres hem de tenir molt present aquesta capacitat per trobar un sentit a la nostra professió i valorar-la.

Competències treballades:

2.1. Com vaig comentar a la meva autoavaluació inicial, considero que la reflexió pot ser el motor per motivar-se i aprendre; de la reflexió sobre allò que et manca i d'allò que posseeixes, fer feina, esforçar-se per aprendre i millorar. Aquest és el propòsit que em marco dia rere dia: esforçar-me i formar-me al màxim, per un dia arribar a ser un bon mestre. 

Autovaloració del documental

Com tot procés educatiu, la darrera passa que cal fer d'un projecte és l'avaluació d'aquest.

 

Per poder dur a terme el projecte documental del "Canvi de bolquers", vam haver de fer una recerca teòrica sobre els principis de la pediatra hongaresa Emmi Pikler, per conèixer i comprendre la importància i el valor d'aquest moment. Gràcies a la fonamentació teòrica, el nostre focus d'observació és va concretar molt, ja que ens va ajudar a saber realment què volíem observar.

 

L'execució del projecte va ser molt senzilla ja que teníem una planificació molt clara d'allò que havíem de fer, i també per les facilitats que ens van posar des del propi centre Es Molins, de Sencelles. Com anècdota, dir que de l'entrevista que vam fer amb la coordinadora vam haver de llevar-hi diferents trossos, ja que vam estar parlant d'un tema que en aquest documental no ens interessava. L'entrevista es va desviar cap als ambients de l'escoleta. En aquest cas, jo que era el presentador, me va parèixer tan interessant i la conversa amb la coordinadora era tan agradable, que em vaig desviar del tema, de l'entrevista preparada. Quan vàrem començar amb el buidatge del vídeo, ens vam adonar que hi havia minuts gravats que no s'ajustaven a allò que nosaltres teníem programat, que no s'ajustaven al nostre tema. Per això, vam haver de llevar diferents seqüències que tractaven sobre els ambients de l'escoleta.

 

Crec que el contingut i l'estructura del documental té prou coherència. La introducció del documental serveix per contextualitzar l'escoleta (amb imatges d'aquesta, amb l'entrevista de la coordinadora que explica la filosofia del centre);  les dues entrevistes enllacen la teoria amb la pràctica; la música de fons seleccionada crec que és adequada per aquest tipus de documental (una música suau, tranquil·la); la decisió de posar tres canvis de bolquers (amb un infant d'1 any, de 2 anys i de 3 anys) crec que va ser una decisió molt encertada, ja que d'aquesta manera es pot observar que és possible fer un canvi de bolquer amb respecte, íntim i de confiança a les tres diferents edats.

 

Cal dir que vam tenir un petit problema tècnic amb una entrevista. En el moment de la gravació de l'entrevista amb l'educadora (que ens explicava com era el moment del canvi del bolquer i com s'ha de fer), no vam notar cap tipus de problema amb la càmera. A la mateixa escoleta, vam estar revisant les gravacions i es veien perfectament. Va ser al dia que vam quedar tot el grup per fer el buidatge dels vídeos quan ens vam adonar que la qualitat d'un vídeo no era bona. No sabem què va passar, però l'entrevista amb l'educadora s'enfosquia de tant en tant. Vam intentar solucionar-ho posant damunt el vídeo diferents filtres, però no s'aclaria. Ens vam plantejar haver d'anar una altra vegada a gravar aquesta entrevista, però el factor temps ens ho impedia. Crec que l'alternança entre entrevista i moment de canvi de bolquers va ser la millor solució ja que així, el gran problema que teníem es compensava amb la qualitat que tenien els moments del canvi de bolquers.

 

Amb aquest problema, hem après que algunes vegades la tecnologia ens pot jugar males passades, i per això, hem d'anar molt alerta; hem d'estar contínuament revisant el material gravat, per si cal prendre decisions alternatives en el propi moment de la gravació.

 

Finalment, crec que allò que ens ha anat més bé alhora de fer aquest projecte documental ha estat tenir clares les següents preguntes: què documentem, per què documenten, per a qui documentem i com documentem.

 

Una cita que personalment m'ha ajudat molt alhora de fer aquest projecte ha estat:

 

"(...) la documentació tracta certament de coses petites "ordinàries"

però que es converteixen en "extraordinàries"

perquè hi ha un jo que se n'adona (...)"

(A.L. Galardini)

 

 

 Competències treballades:

1.1. Haver d'informar-me dels principis d'Emmi Pikler per realitzar aquest projecte (llegint articles, ressenyes...) crec que ha estat un dels millors aprenentatges autònoms que he fet en aquest projecte.

1.4. Fer les dues entrevistes amb les professionals, veure en directe canvis de bolquers i la base teòrica que tenia sobre aquest moment, crec que ha estat la millor manera per arribar a conclusions elaborades sobre aquest moment, sobre aquest moment íntim i de respecte.

2.3. Des del primer moment, tot el grup teníem clar què volíem fer, per què ho volíem fer i com fer-ho. Elegir un moment tan específic i tan concret ens ha permès "especialitzar-nos" en ell i centrar-nos per complet en aquest. Crec que els espectadors han pogut captar el nostre objectiu principal: ser conscient de la importància d'aquest moment i veure com un moment ordinari es pot convertir en extraordinari.

Entre tots construirem una educació de qualitat.

A un comentari anterior, vaig fer referència a l'aprenentatge entre iguals entre adults. Doncs bé; s'ha tornat a veure el valor que té aquest aprenentatge, la importància que té escoltar els companys i la importància que té compartir la bona feina amb els companys per poder créixer professionalment.

En un principi, havia pensat que l'entra d'avui em serviria per comentar (individualment) alguns projectes de millora/documentals que han dut a terme els meus companys als seus respectius centres educatius de pràctiques o a diferents centres educatius (en el cas de les persones que han fet els documentals). No obstant això, després d'haver tengut la sort d'escoltar-ne més a la sessió de dia 30 de maig, el que faré serà una espècia de conclusió/reflexió sobre tots els aprenentatges que he fet gràcies a tots ells.

He après, o millor dit, he encimentat més la idea del treball en equip (entenent aquest concepte com el conjunt de persones que treballen de forma cooperativa entorn a un mateix projecte, amb uns mateixos objectius, amb uns mateixos interessos). Per poder dur a terme un projecte de millora a una escoleta, crec que és fonamental que tot l'equip educatiu estigui animat, implicat i amb compromís en fer-lo, compartint responsabilitats i sobre tot, compartint una mateixa imatge d'Infant; a part, que també crec que és molt necessari que hi hagi un equip directiu potent, líder i constructiu. Penso que quan es té un equip potent, amb capacitat d'analitzar, reflexionar, canviar i millorar la situació, capaç de fer propostes de millora, capaç de treballar en equip, d'unir esforços, amb unes actituds positives, etc., és possible tirar endavant projectes de millora que faran que la qualitat de l'educació i el clima/ambient de l'escola augmentin, i que tant infants, mestres i famílies obtenguin els resultats i beneficis d'aquests.

Amb aquesta mateixa reflexió, hi vull relacionar l'interès que han tengut els/les mestres de l'escoleta d'Esporles en ser observades, analitzades i avaluades (referint-se als rols i models d'actuació que duen a terme). Que vulguin ser observades i analitzades per les practicants per intentar millorar la seva pràctica diària, diu molt d'aquests professionals. Crec que moltes vegades necessitem un observador "extern" perquè ens pugui ajudar a millorar el nostre dia a dia, ens pugui descriure objectivament les nostres actuacions per ser conscients d'elles i per si s'han de canviar i millorar. L'actitud que hem de tenir com a docents ha de ser una actitud oberta, transparent, d'escolta a les propostes que ens puguin fer, una actitud reflexiva, amb interès de millorar i de no tenir por ni als canvis ni a què persones estiguin observant la nostra feina.

Un altre aspecte que m'agradaria destacar, i que en molts de posts que he fet en aquest blog ja he comentat, és la necessitat d'horitzontalitzar espais i activitats. Crec que tot el que succeeix dins una escola d'educació infantil, ha d'estar ben planificat, amb una justificació, amb uns objectius, amb unes estratègies d'intervenció planificades, amb una avaluació... Amb aquesta reflexió vull destacar els projectes de millora que han dut a terme diferents grups sobre els espais exteriors (patis, horts, entrades dels centres...), les experiències i documentals que s'han fet en relació a algunes activitats de la vida quotidiana (el racó del moc, el moment del canvi del bolquer), la necessitat de treballar conjuntament família i escola (destacar tots els projectes de millora i documentals que s'han fet en relació a aquest tema: la documentació, les diferents vies i canals de comunicació...). Penso que tot el que passa dins una escoleta ha d'estar ben pensat, ben justificat, ben planificat i ben avaluat; i que no hi ha d'haver cap tipus de jerarquització.


Amb projectes de millora com aquests, fan que l'educació sigui un procés dinàmic, un procés en constant anàlisi, reflexió, canvis i millores, i que realment s'ofereixi una educació de qualitat (o que per lo menys, s'intenti arribar-hi).

I per acabar, destacar els documentals. Crec són necessaris que entrin dins les escoles d'infantil pel valor educatiu que tenen i perquè mostren realment allò que passa dins les escoles: que l'educació i la feina dels mestres siguin transparents i VALORATS! Si volem que així sigui, si volem aconseguir el respecte de totes les persones, i si volem que la nostra professió estigui més valorada, haurem de fer coses al respecte: la documentació pot ser la primera passa perquè això sigui possible.


Justificació de les competències treballades:

1.2. Considero que tot el que s'ha exposat a classe (projectes de millora i documentals) i tal com ha quedat reflectit en aquesta entrada, són processos/projectes/experiències que duen a bones actuacions professionals i fan que la qualitat de l'educació millori.

1.4. Gràcies a les aportacions que han fet els meus companys/es, crec que l'aprenentatge que he fet ha estat molt ric. Defenso l'aprenentatge entre iguals entre adults i crec que les conclusions elaborades de forma conjunta (entre companys), més tota la informació teòrica fan que la nostra formació sigui significativa i útil.

3.2. Tant amb aquesta entrada, com amb l'entrada que vaig fer analitzant les tres bones pràctiques de companys d'aula, crec que he reflexionat en quant a l'organització i funcionament dels centres d'educació infantil, dels models educatius.
 

Preguntes a plantejar-se al dia a dia dins una escola d'infantil

L'entrada d'avui és una entrada pel futur. L'objectiu d'aquesta és fer-me reflexionar durant la meva carrera professional sobre les pràctiques que estigui duent a terme.
 

A bans de tot, dir que les idees principals d'aquesta entrada estan abstretes d'un seminari que van fer les meves companyes (de l'itinerari A, que actualment estan fent les pràctiques a centres educatius) mentre nosaltres (de l'itinerari B, que tenim les pràctiques convalidades ja que les vam fer al CFGS) estàvem fent un altre seminari (relacionat amb el projecte documental que hem dut a terme).

Actualment, estic a segon curs de la carrera. Amb això vull dir, que encara em queden dos anys per formar-me com a mestre. La meva idea principal d'aquesta assignatura és que no sigui una assignatura puntual que hagi durat 4 mesos de la meva carrera, sinó que la pugui aplicar al dia a dia a la meva carrera professional, al meu dia a dia dins les aules dels centres educatius on estigui fent feina.

Els ítems/preguntes que s'esmentaran a continuació, tenen relació amb les bones pràctiques i pretenen fer-me reflexionar sobre les que jo estigui duent a terme, fer-me conscient d'elles i si es necessari, canviar-les per millorar.

- Les activitats que es duen a terme parteixen de la motivació/necessitat dels infants/famílies/mestres?

- Fomenten la implicació/participació activa dels infants/famílies/mestres?

- Fomenten l'autonomia dels infants?

- Tenen una continuïtat en el temps? O són activitats puntuals?
- Són coherents amb la línia pedagògica del centre i amb les característiques dels infants?

- Són significatives per als infants? promouen aprenentatges significatius?

- Impliquen tota la comunitat educativa? (treball en xarxa)

- Tots els infants hi poden accedir, participar i aprendre? (Inclusió?)

- Són activitats flexibles?

- Es documenten els processos?

- Quins objectius es plantegen amb les activitats?

- Quin tipus d'avaluació té i com és?

- Quins recursos s'utilitzen? Com s'utilitzen? Hi ha una optimització d'ells?

- Els infants són els responsables dels seus aprenentatges? (dret a aprendre; construcció del coneixement)
- Com s'organitzen/planifiquen els espais, temps i les relacions?


Competències treballades:

1.2. Més que mai, crec que aquesta entrada ens pot ajudar a tota persona amb capacitat d'analitzar, de reflexió i de crítica a arribar a bones actuacions professionals, a arribar a bones pràctiques.

2.4. S'han redactat tot una bateria de preguntes relacionades amb el propi procés d'aprenentatge. Defenso que la carrera de mestre és una carrera que mai s'acaba, que constantment s'està aprenent i per això, he volgut fer aquesta entrada perquè m'ajudi a reflexionar i aprendre durant la meva carrera professional.

0-6: Una etapa.

La Confederació Espanyola d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes (CEAPA) va elaborar un documental establint una sèrie de criteris de qualitat que les famílies han de tenir en compte alhora de triar una escola d'educació infantil per als seus fills. Crec, que tota la societat ha d'estar conscienciada de la importància d'aquesta etapa (amb identitat pròpia) i de la necessitat de respectar als infants.

 

Com es comenta al documental, una escola de qualitat és aquella que respecte les necessitats i els drets dels infants; una escola de qualitat és aquella que no prepara per a la vida, sinó que s'hi viu; una escola de qualitat és aquella on s'hi troba benestar físic, emocional, relacional, cognitiu...; una escola de qualitat és aquella escola per compartir, per créixer, per aprendre, per expressar i per desenvolupar totes les capacitats; una escola de qualitat és aquella que NO guarda a l'infant (guarderia), que NO s'instrueixi i que NO es pre-escolaritza; una escola de qualitat és una escola on hi ha professionals qualificats amb capacitats i ganes de treballar en equip: amb la família, amb l'equip educatiu, amb xarxa...

 

Encara que el documental duri 58:39 minuts i que estigui dividit en 9 parts, val la pena mirar-lo, ja que transmet perfectament l'essència de l'educació infantil, la importància d'aquesta etapa i la importància de la nostra professió: una professió preciosa on esper aprendre dia rere dia amb els infants, amb els meus companys de feina i amb les famílies dels infants.

 

Aquest vídeo és la introducció del documental (la primera part).

 

 

 

2ª part: La importància de l'etapa

3ª part: La bona escola

4ª part: La bona escola II

5ª part: Els professionals

6ª part: Temps i espais

7ª part: Materials i Projecte Educatiu

8ª part: La participació de les famílies

9ª part: Conclusions

 

 

Competències treballades:

 

1.1. i 1.3. Cercar i accedir a diferents recursos de la xarxa (vídeos, documentals, ressenyes...) per resoldre les activitats que es plantegen a l'assignatura, crec que és una manera dinàmica per formar-me, ja que he d'anar cercant coses que m'agraden, que m'interessen i que me criden l'atenció. Gràcies a aquesta activitat, he descobert un gran documental que avui m'ha servit i que en un futur em servirà, ja que sé que el tornaré a mirar d'aquí cert temps pel gran valor educatiu que té.

 

3.2. La llargària d'aquesta entrada és més bé curta que llarga, ja que no he volgut repetir el que al vídeo es diu. Crec que queda molt clar quin model educatiu, organitzatiu i professional defensem per a una educació digne i de qualitat (i si fos possible, pública).



T'interessa?

Ets de les persones que...

- Et fa fàstic canviar un bolquer d’un nadó?
- Canvies un bolquer de forma ràpida perquè no suportes aquest moment?
- Prioritzes les “activitats educatives” més que canviar un bolquer?
- Creus que els infants (per la seva edat) no se’n donen compte d’aquest moment, de les teves actituds i de les teves accions?

Doncs et recomanem que NO miris el nostre vídeo documental sobre el canvi de bolquers, ja que nosaltres som de les persones que...

- Trobem que el moment del canvi del bolquer és un moment màgic, especial i íntim, i  que s’ha de viure amb emoció i amb alegria.
- Defensem que el canvi de bolquers s’ha de fer amb temps, sense presses.
- Pensem que totes les activitats que es fan amb els infants són igual d’educatives, no hi ha una jerarquització de propostes, d’activitats.
- Creiem que el moment del canvi del bolquer és un moment amb possibilitat de crear una relació càlida i afectiva entre nadó i adult; un moment per transmetre seguretat i confiança a l'infant per créixer; un moment per apreciar les capacitats dels infants; un moment per donar l’oportunitat de participar als nadons en aquesta activitat, per fer-lo més autònom...

Si ets com nosaltres, et convidem a veure el nostre vídeo documental i a dur una pràctica coherent amb els nostres principis.

(per raons d’autoritzacions i de drets, el vídeo documental no es penjarà a aquest blog. No obstant això, si t’interessa saber més sobre el tema, pots investigar sobre els principis d’Emmi Pikler, ja que nosaltres ens hem basat en aquesta autora per fer el documental).

 

Aprenentatge entre iguals

Els adults sempre comentem la importància que té l’aprenentatge entre iguals pels infants. Ara bé, ens apliquem nosaltres la mateixa teoria? aprenem nosaltres (adults) dels nostres companys? Estem disposats a escoltar-los i aprendre d’ells?

 

L’entrada d’avui va molt lligada a aquestes qüestions. Tenc la sort de poder fer una entrada analitzant i reflexionant les opinions i reflexions dels meus companys, estudiants de Grau en Educació Infantil. Crec que és necessari escoltar-los i aprendre d’ells, les seves reflexions i les seves opinions. Crec que les persones podem millorar i avançar quan som capaços d’escoltar els altres, de debatre diferents punts de vista, de tenir una actitud d’obertura...

 

Tres seran les bones pràctiques que analitzaré de tres companyes de carrera. Després de llegir-ne de diferents, he decidit analitzar-ne tres de diferents “temàtiques”: una, de la relació família i escola; una altra, del treball per ambients; i la darrera, del treball per projectes.

 

 

Relació família – escola:

 

Com bé ha comentat la meva companya Sonia González al seu blog (Retalls d'Infància)és de vital importància la relació entre família i escola pel correcte desenvolupament de l’infant. Moltes i diverses són les estratègies que es poden utilitzar per fer possible i efectiva aquesta relació, com per exemple les descrites per la companya: “el cançoner”,”la bossa dels massatges”, “la caixa dels sons” i “la llibreta dels hàbits i rutines”. Tots aquests recursos comparteixen uns objectius comuns: compartir un coneixement sobre l’infant, establir uns criteris educatius comuns (amb unes intervencions coherents), oferir models de relació amb els infants, donar a conèixer el que es fa a l’escola i enriquir l’escola amb les aportacions de les famílies. En definitiva, és de vital importància treballar conjuntament família i escola per una educació de qualitat del nen/a.

 

Relacionat amb aquest tema, algunes preguntes que em plantejo i que tots els centres i mestres ens hauríem de plantejar, són:

-          Hi ha espais per a les famílies a l’escola?

-          Es senten acollides les famílies?

-          Sabem els mestres com treballar i connectar amb les famílies?

-          Quins són els canals i vies de comunicació amb les famílies?

-          Quina importància li donem al treball compartit amb les famílies?

 

Ambients:

 

“Los ambientes se corresponden a unas estructuras espacio-temporales que organizan parte de la vida de la escuela y que permiten que niños de diferentes edades se reúnan allí a diario, decidiendo ellos mismos en qué ambiente estarán” (Bonàs).

 

El treball per ambients és una metodologia que organitza espais, temps i agrupaments i que permet oferir als infants escenaris de qualitat per a l’acció. He decidit comentar l’entrada de na Caty Cañellas (Això era i no era), ja que he tengut la sort de visitar el seu centre de pràctiques i d’observar els ambients d’aprenentatge que vull comentar.

 

Les característiques més destacables d’aquesta metodologia són l’aprofitament dels recursos, la unitat dels espais del centre (l’escola és pensada com un tot i els espais són de tots), els espais tenen més identitat, amb més cura estètica, més amplis i funcionals; amb possibilitat de dur-hi a terme projectes llargs i de qualitat (donant continuïtat a les experiències dels infants), cadascú gestiona el seu propi temps, dóna la possibilitat de relacionar-se amb grups heterogenis (de valorar la diversitat) i finalment, destacar el rol de l’adult: un adult que prepara, que observa, que suggereix...

 

Com bé comenta na Caty Cañellas i que crec que és el més important, és que els infants tenen llibertat per elegir (són ells qui decideixen on anar i què fer), són totalment actius i són protagonistes i constructors del seu aprenentatge.  La importància del treball dels professors en equip (reunir-se, programar els ambients, preparar-los i modificar-los...) i partir d’una mateixa imatge d’infant (potent i capaç) són els requisits d’èxit d’aquesta metodologia.

 

Una qüestió que em plantejo és com documenten tot aquest procés, tota aquesta metodologia, tots els projectes dels infants. Suposo que deu tenir un pes important i que ho deuen fer. Els beneficis de la documentació són tant pels infants, com per les famílies, com per els educadors, com per tota la societat.

 

 

Treball per projectes:

 

Com bé comenta na Laura al seu blog (Amb I d'Infant), el treball per projectes és una de les formes per fer aprenentatges significatius i perquè els infants estiguin motivats i amb interès per aprendre.

 

Al ser els propis infants qui elegeixen un tema per investigar, al partir dels seus coneixements previs i al plantejar preguntes, qüestions i curiositats del propi tema, són les característiques fonamentals que emmarquen aquest tipus de treball, aquesta metodologia.

 

Com bé comenta na Laura, un aspecte que pot “influir” en el desenvolupament dels projectes és l’edat dels infants. Tal vegada al primer cicle d’educació infantil el rol del mestre és una mica més participant que al segon, ja que tal vegada és ell/a qui suggereix el tema, qui planteja les preguntes... encara que sempre ho faci partint dels interessos i motivacions dels infants.

 

Me pareix molt bona idea el canal de comunicació que s’estableix entre família i escola en relació als projectes: via correus electrònics (suposo que també n’hi deu haver d’altres, encara que sigui oralment). La col·laboració de les famílies en aquest tipus de manera de fer és importantíssima i a part, ajuda enfortir la relació família i escola i la implicació de la família en l’educació dels infants.

 

Allò que més m’agrada d’aquesta metodologia és que es trenca amb el model tradicional del mestre, amb l’estil tradicional de l’educació. Amb el treball per projectes es creu amb l’infant, amb les seves capacitats i potencialitats, amb la seva capacitat per aprendre de forma autònoma i són els infants els vertaders protagonistes del procés d’aprenentatge. El mestre deixa de transmetre conceptes de manera directiva i passa a ser un co-protagonista del procés d’ensenyament i aprenentatge, assumint un rol de guia, d’observador, proposant, acompanyant, fent reflexionant...

 

 

Finalment, dir que m’agradaria molt treballar en un centre que tingués aquestes tres “característiques”, on aquestes tres bones pràctiques hi fossin present: relació família escola, treball per ambients i treball per projectes. Crec que la suma d’aquestes tres parts és totalment de qualitat i és totalment coherent i respectuosa amb el concepte d’infant que tenc: capaç, amb potencialitats i amb drets.


Competències treballades:

1.3. Sens dubte, amb l’entrada d’avui he pogut visitar i comentar blogs de diferents companys. L’aprenentatge entre iguals també és possible per a nosaltres adults; per això, és una de les millors maneres d’ampliar la pròpia formació.

4.2. Els tres “casos” comentats són tres bones pràctiques que cal tenir-los com a models. Amb aquets casos, podem comprovar com la teoria d’allò ideal es pot convertir en realitat.

Els eixos bàsics de la intervenció educativa.

L’entrada d’avui serà un tant especial per a mi ja que em recorda molt a una assignatura que vaig tenir al quatrimestre anterior, amb la qual vaig gaudir i aprendre molt. L’assignatura és Estratègies d’Intervenció Educativa en la Primera Infància 1 i des d’aquí, vull donar les gràcies a la meva professora: na Catalina Ribas.

 

Per reflexionar sobre els eixos bàsics de la intervenció educativa (espai, temps i relacions) m’ajudarà el següent vídeo que vaig descobrir ja fa dos anys i que cada vegada que el miro, m’agrada més.

 

Entre les frases cèlebres de L. Malaguzzi, n’hi ha una que concorda perfectament amb el que estic apunt de reflexionar:

 

“L’ambient és un educador més que, entre d’altres coses, no paga Seguretat Social”.

 

Cada vegada sóc més conscient que l’espai és un llenguatge silenciós que transmet informació, missatges, que genera emocions, sentiments... L’espai de l’exemple del vídeo em transmet moltíssima d’informació. Entre aquesta informació, destacar-hi la concepció/imatge de la Infància, el model educatiu i la concepció i organització dels espais, dels temps i de les relacions.

 

L’organització de l’espai no és un fet neutre; l’organització de l’espai determina conductes, afavoreix determinats aprenentatges, determinades relacions... de la manera com està organitzat i montat un espai, pot fer que les persones que l’habitin puguin relacionar-se d’una manera o d’una altra amb els demés, puguin realitzar certs aprenentatges, puguin adquirir l’autonomia necessària en aquestes edats... Clarament amb l’exemple, es pot veure perfectament que tots els espais (l’entrada, la plaça, les aules, els banys, la cuina, els espais exteriors...) estan molt pensats, molt organitzats i amb uns objectius/finalitats ben prefixats.

 

Un altre eix fonamental de la intervenció educativa és el temps. De la mateixa manera que amb la visualització d’un espai es pot preveure la concepció de l’educació, la imatge d’infant que es té, crec i penso que també amb l’observació d’un horari escolar es pot preveure exactament el mateix.

 

Amb l’observació d’un horari es pot saber si es respecten les necessitats dels infants, si es realitzen activitats que forcen els processos de maduració dels infants (que s’anticipen), si hi ha una regularitat d’activitats (rituals, rutines) que ajuden a crear l’estructura mental, si hi ha activitats educatives (versus assistencials), si hi ha una alternança d’activitats (de ritmes, de tipus d’activitats, de tipus d’agrupaments...), si hi ha una continuïtat d’activitats (si es dóna l’oportunitat de realitzar projectes llargs, de reprendre activitats)....

 

Crec que amb el vídeo es veu clarament la idea de respectar el temps dels infants, dels educadors i de les famílies. En ell, es veuen moltes propostes educatives que poden realitzar els infants (les que més me criden l’atenció és la proposta del bany i la del pati. Es veu clarament que aquests dos espais són iguals d’educatius que la resta, hi ha una horitzontalitat d’espais); es veu una sala de documentació pels mestres (per analitzar, reflexionar, comentar i documentar tots els processos educatius que es duen a terme), i finalment, es veu la importància que se li dóna al treball compartit entre família i escola (a l’entrada, hi ha moltíssima documentació per a ells, hi ha un sofà per a ells, es tenen en compte les famílies... es veu clarament que hi ha canals i vies de comunicació i de relació entre família i escola).

 

Finalment, les relacions (el darrer eix). M’agradaria parlar de les relacions dels protagonistes de tota acció educativa: infants, famílies i mestres. Tots ells han de formar par de la vida de l’escola. La relació i interacció entre aquests protagonistes és fonamental i vital per crear un clima, un ambient càlid de confiança i de seguretat. La qualitat de l’ambient i la qualitat i la identitat de l’escola depèn de les relacions que es desprenguin dels tres protagonistes.

 

 

Per acabar, traduir allò més important que “diu” el vídeo.

 

Bambini Creativi (el centre educatiu en qüestió ubicat al comtat de Jackson, a l’estat estadounidenc de Misuri) més que preescolar, perquè els infants són més que nens.

 

Bambini Creativi és un centre pels infants per:

-       Jugar

-       Creure

-       Imaginar

-       Créixer

-       Construir

-       Crear

-       Somiar

-       Pensar

-       Explorar

 

 

Com m’agradaria que tots els centres educatius fossin com aquest i poder treballar-hi en un. Crec que tots els centres s’haurien de plantejar realment què són pels infants.

Justificació de les competències treballades:

1.1. Considero que sóc autònom i amb iniciativa per a resoldre les activitats que es plantegen a l’assignatura. A part de fer-les a temps i d’accedir a diferents recursos per fer-les, m’agrada fer-les bé. Necessito temps per fer-les, per resoldre-les, per llegir-les unes quantes vegades i per donar-les per acabades. Crec que aquest és un punt positiu que tenc per construir el meu aprenentatge i per entendre realment allò que aprenc.

3.2. Crec que amb aquesta entrada he treballat totalment aquesta competència. He reflexionat sobre els eixos bàsics de la intervenció educativa i he aportat la meva opinió personal. Ja que no faig les pràctiques actualment, he cercat un centre educatiu per poder analitzar aquests eixos i per poder treure unes conclusions, unes reflexions.

Documental: el canvi de bolquers segons Emmi Pikler

El projecte documental que tenim en mans crec que és un projecte molt ambiciós, molt significatiu per a nosaltres (estudiants de grau d’educació infantil i futurs educadors) i molt formatiu tant per a educadors com per a famílies.

 

La nostra idea és investigar, formar-nos i especialitzar-nos sobre els principis educatius, el pensament i la pràctica pedagògica d’Emmi Pikler (en relació al moment del canvi de bolquer) i gravar un documental sobre aquest tema (estem en contacte amb el centre educatiu "Es Molins" de Sencelles per gravar-lo, ja que sabem que s'han format sobre el tema i duen a terme una pràctica coherent amb aquest model teòric).
 

El moment del canvi de bolquers és un temps molt important, “delicat”, de molt de respecte, íntim i en conjunt (entre nadó i adult); és un moment excel·lent per crear un vincle càlid, afectiu, segur i de confiança entre nadó i adult, i que afavorirà l’aprenentatge, l'autonomia i l’autoestima del nen/a.

 

Els gestos, la mirada, els moviments, les paraules, el diàleg que s'estableix entre l’adult i l’infant, les actituds de l’adult... serà el nostre focus  d’investigació i és el que pretenem documentar.

Els "protagonistes" del documental seran un infant d'entre 0 i 1 any, un infant d'entre 2 i 3 anys, les seva respectives educadores i la coordinadora del centre. Som conscients que amb l'infant més petit ens podrem centrar molt més en l'actitud de l'adult davant d'ell i que amb l'infant més gran ens podrem centrar en el diàleg verbal que s'estableix i en la possibilitat que se li doni de ser autònom. Finalment, hem acordat fer una entrevista a la coordinadora del centre perquè sigui ella qui ens expliqui quina línia pedagògica es segueix al centre, quina filosofia té, com s'organitzen i quina metodologia de treball segueixen, tot per contextualitzar el treball i el centre educatiu.

La finalitat d’aquest projecte és heurística perquè volem descriure, conèixer, analitzar i reflexionar la relació íntima que s’estableix en aquest moment, el diàleg de la mirada entre nadó i adult. L'objectiu fonamental del documental és mostrar a l'espectador com es pot convertir un moment ordinari en extraordinari.  

Sabem que el canvi de bolquers pot ser de moltes maneres i també sabem que la relació afectiva que s’ha d’establir entre nadó i adult és vital per un correcte desenvolupament harmònic de l’infant. Per això, defensem completament els principis d’Emmi Pikler i volem observar i analitzar una pràctica real sobre el tema, una pràctica en directe on es respectin i es duguin a terme aquests.

Els principis més destacats que guien el pensament i la pràctica educativa de Pikler (pediatra hongaresa) és creure en les capacitats dels infants de créixer i d’adquirir autònomament les postures i els moviments essencials per a la vida; respectar la iniciativa de l’infant, el seu propi interès com a font d’aprenentatge i de motivació; consolidar la seva seguretat afectiva sobre la base d’una relació personal càlida i tendra que ajudarà a l’infant a desenvolupar-se harmònicament i de forma adequada.

 
 

El següent vídeo és un exemple (trobat a la xarxa) del que pretenem documentar. En el nostre cas, les verbalitzacions en català de l’educador/a ens ajudaran a entendre encara millor aquesta relació, aquest diàleg recíproc entre infant i adult.

Justificació de les competències treballades:

 

1.2. A part d’haver cercat informació sobre el tema (marc teòric), crec que esteim analitzant i reflexionant sobre aquesta pràctica, sobre aquesta bona actuació professional. Esteim d’acord i defensem el plantejament, els principis d’Emmi Pikler ja que creim que respecta totalment a la Infància, els seus drets i les seves necessitats, i creu en les capacitat/potencialitats del infants. Actuacions com aquestes, són les que vertaderament afirmen un model constructivista de l’educació, un model interaccionista.

 

2.3. Com a projecte que estem emprenent, sabem realment què volem fer, per què ho volem fer, com ho volem fer i quin aprenentatge pretenem realitzar. Volem realitzar un aprenentatge significatiu, on poguem relacionar la teoria amb la pràctica (identificant el principis educatius que sustenten la pràctica i relacionant-la amb el marc teòric), on la poguem analitzar i on la poguem interpretar. Els objectius que ens plantegem per aquesta observació és heurística, descriptiva; pretenem comprendre, entendre. Amb l’observació directe, i amb la fonamentació teòrica, pretenem formar-nos en aquesta “activitat”/moment” tan concret i tan especial.

 

4.1. Molt relacionat amb les competències anteriors, i a part d’haver identificat una bona pràctica, com a projecte que iniciem, com a viatge que comencem, a les nostres mans tenim una bona fonamentació teòrica, uns bons mars teòrics que justifiquen aquesta pràctica, que ens ajuden a guiar el nostre projecte, que ens ajuden a formar-nos, a relacionar la pràctica amb la teoria i que ens ajudaran a trobar sentit a allò que observarem i que documentarem.

Són les cordes un perill pels infants?

Breu descripció del context:

Per tal de superar (i aprendre) l’assignatura de desenvolupament psicomotor (del segon quatrimestre del segon curs de la carrera de magisteri) hem de fer unes pràctiques quinzenals a un centre educatiu per observar el desenvolupament de sessions de psicomotricitat i enregistrar-les amb diferents instruments/tècniques. A part d’això, cada quinze dies dues persones diferents han d’assumir el rol de cointerventor: observador participant.

A la sessió d’avui, hi ha 13 infants de 4 a 5 anys i una especialista en psicomotricitat. És la primera vegada que anem a observar, primer contacte amb la psicomotricitat i primer contacte amb aquest grup d’infants, i a mi m’ha tocat assumir el rol de cointerventor.

Són les 15h i els infants ja han entrat al pavelló on normalment fan la psicomotricitat.


Reconstrucció completa de la situació:

Durant el moment d’expressivitat motriu, dos infants s’acosten a mi i me demanen que els faci un nus a una corda per poder jugar a gossos (per poder-hi ficar el cap). Jo sense cap informació sobre els infants, ni cap informació sobre com ho fa normalment la psicomotricista, els dic que no ja que considero que si se posen una corda pel coll se poden fer molt de mal (se poden estrènyer i ofegar).

Passats uns minuts, tornen a venir dos nens amb dues cordes i em tornen a demanar el mateix. Jo, educadament, els torn dir que no i els justifico la meva negació.

Passat uns minuts, tornen a venir dos nens amb dues cordes i torn a dir-los que no. Aquests, em comenten que la psicomotricista sempre els fa un nus a la corda per poder jugar a gossos.

Quan m’han dit això i ja fa unes quantes vegades que hi ha nens que em vénen a demanar si els puc fer un nus a la corda, ho he trobat molt estrany i he decidit anar a la psicomotricista a demanar-li si ella els fa un nus a la corda, com bé m’han dit els darrers dos nens, i per què ho fa.

L’especialista me comenta que ella sí que els fa un nus i que al finalitzar la sessió, m’explicarà el seu motiu.

Observo que diferents infants van a l’especialista amb cordes a les mans i li demanen que els faci un nus a la corda perquè volen jugar a cans (gossos). L’especialista agafa la corda i fa un nus molt tranquil·lament (perquè els infants hi puguin ficar el cap i simular que són gossos duts per persones).


Les preguntes que immediatament em vaig formular van ser les següents:

• Per què amb tanta naturalitat la psicomotricista accepta la demanda dels infants i realitza un nus a la corda?
• No és una actuació que pot ser perillosa?
• No és millor evitar i prevenir que curar? No se poden ofegar i fer-se mal al coll?
• Si els infants es fan mal, com actuarà? Per què?
• Té algun argument per haver actuat d’aquesta manera?

 

Temps d'anàlisi/reflexió:
Quan vàrem finalitzar la sessió i els infants ja se n’havien anat, vam encetar un temps d’anàlisi, un temps de reflexió. Vàrem tornar a reprendre el “dubte” que havia sorgit durant la sessió: el dubte de les cordes i dels nusos.

La psicomotricista ens va comentar que ella sempre deixa jugar a tots els jocs que sorgeixen dels infants, pel plaer que aquests els proporcionen, i que ella té com a norma no dir NO als infants. D’aquesta manera, respecta la creativitat, les iniciatives, la llibertat i la imaginació de tots els infants.

A part d’això, també ens va comentar que els infants saben respectar molt la única norma que tenen durant el moment de psicomotricitat: no fer-se mal ni fer mal als altres.

Finalment, ens va comentar que ella sempre fa un nus bastant ample a la corda per evitar qualsevol tipus de perill, que sempre el fa molt fort (no hi ha perill que es vagi estrenyent a poc a poc) i que sempre, sempre, ella està vigilant.

Quan la psicomotricista ens va haver argumentat tot això, vaig comprovar que primer de tot ella està molt segura de tot el que fa (tal vegada, per la gran experiència que té amb la psicomotricitat i amb el tracte amb els infants), que respecta els infants (donant-los llibertat a la seva imaginació, a la seva creativitat, al seu joc simbòlic), que ella està allà com a figura de llei i seguretat afectiva i física (característica que ha d’assumir l’adult durant la sessió de psicomotricitat) i que sempre recorda la única norma que tenen a la sessió. Finalment, també vaig comprovar que els infants tenen molt assumit la norma, que són molt autònoms i que s’autoregulen; ho vaig observar quan un nen va dir a un altre que no anés tan aviat perquè quasi es feia mal. El nen de seguida va reduir la marxa, ajustant-se així a la “necessitat/demanda” de l’altre nen.

Un dubte que em va quedar dins el cap i que no vaig pensar a demanar-li, és: com intervindria en cas de “conflicte”? En cas que un nen es fes mal?


Justificació de les competències treballades:

 

4.1. Considero que per l'actitud de la mestra, pel tipus de proposta/oportunitats que s'ha ofert als infants, pel reconeixement potent d'una imatge d'infant, pel reconeixement de les capacitats dels infants... coincideix totalment amb un model constructivista, un model interaccionista, on l'infant és el vertader protagonista actiu del seu procés d'aprenentatge.

 

4.2. Considero i crec que de la manera en que es va organitzar, planificar, executar i analitzar aquesta pràctica, és una molt bona pràctica educativa. La professional sabia molt bé per què feia cada una de les coses, intervenia en moments determinats (i ho justificava), quan acabava la sessió, l'analitzava...

 

4.3. Com bé està redactat, quan va sorgir aquest petit "dubte/problemes" de les cordes i dels nusos, de seguida hem vaig plantejar preguntes, hi havia coses que no em quadraven i que necessitava demanar-les a l'especialista.

 

Amb experiències i oportunitats com aquestes, SÍ que fa ganes aprendre de professionals com aquests. He de dir que estic molt content de poder assistir cada 15 dies a aquestes sessions i poder aprendre d'una gran professional.

Mancances que tenc

A la vida, a les relacions, a la professió, a la família, a les amistats... no tots són moments bons i fàcils, sinó que també n'hi ha de difícils i complicats. Com ja vaig comentar al post anterior, un professional avança quan és conscient dels seus punts forts i dèbils, quan els analitza i reflexiona i quan és capaç de millorar-los.

 

H. Gardner, quan parlava de les intel·ligències múltiples, ja feia menció que les persones tenim diferents intel·ligències i que actuen de forma conjunta a la vida diària; explicava que les posseïm en diferents graus, i que hauríem d'aprendre a aprofitar les que tenim més desenvolupades i compensar les que són deficitàries entrenant-les.

 

Podríem relacionar aquesta "teoria" amb la necessitat de treballar aquelles competències professionals que posseïm amb menys grau, més dèbils, menys desenvolupades, per intentar millorar-les i créixer professionalment.

 

Com que actualment no estic treballant a cap centre educatiu, faré memòria dels records que tenc tant de quan vaig fer les pràctiques de primer cicle d'Educació Infantil, com de les experiències que tenc en centres educatius no formals (temps d'oci i temps lliure).

 

Sóc conscient que dues són les coses que he de millorar, dos dèficits que tenc, dues "assignatures" suspeses. La primera és la relació amb les famílies i la segona, la relació amb els companys de feina.

 

És evident que darrera qualsevol infant hi ha una família i que és tan important treballar amb l'infant com amb la seva família. Sóc conscient que em costa molt treballar amb les famílies i no és perquè sigui tímid. Sé que és necessari establir diferents canals i diferents vies de comunicació amb ells, però encara no sóc capaç de fer-ho, i no sé el per què. Al quatrimestre anterior, al fer les assignatures d'estratègies d'intervenció i d'observació i documentació, vaig comprovar com n'és d'important la relació que s'ha d'establir amb totes les famílies. M'agradaria poder treballar actualment i millorar aquest dèficit que tenc. Tal vegada, amb la documentació dels processos que fan els infants seria un primer esglaó per millorar aquesta relació. A part d'això, sóc conscient que la primera persona que ha d'establir aquesta relació, és el mestre i no la família; sé que el mestre ha de mostrar una actitud d'accessibilitat cap a les famílies perquè aquestes puguin establir una relació correcte i adequada amb els mestres dels seus alumnes. Sé que he de millorar i ho intentaré!

 

I segon dèficit que tenc i que sóc conscient: la relació amb els meus companys de feina. Com ja vaig comentar a la meva presentació i a l'auto avaluació, sóc una persona bastant independent i m'agrada treballar molt individualment. No obstant això, quan estic amb persones que m'aporten coses, estic molt còmode i me sent molt bé treballant amb aquestes. El problema és que a vegades això no és així, i me costa molt treballar amb persones que els has d'estirar constantment. Per poder treballar en equip necessit persones que treballin i s'esforcin (igual que jo), per créixer i millorar junts. Tal vegada, les experiències i sensacions que he tengut d'haver d'estirar a diferents companys de treball que s'han penjat, és el motiu pel qual m'agrada més treballar individual que no en equip. No obstant això, sé que al món educatiu és necessari fer feina conjunta, coordinada, planificada amb els demés companys, i per això, necessit millorar aquesta competència i ho intentaré.

 

Tot és un principi; no és així?

 

 

 

Justificació de les competències treballades:

 

2.1. Sé que tenc punts febles, aspectes "negatius", en quant a certes capacitats i competències, i també sé que s'han de millorar.

 

2.7. Més que errors, són mancances en quant a certes capacitats. Crec que una vegada coneguts els punts dèbils (ser conscients d'ells) , s'ha de posar remell per avançar i millorar.