La meva motxilla.

L’entrada d’avui tractarà sobre les concepcions i creences de tot el que engloba l’Educació Infantil: imatge d’Infant, paper del mestre, estils d’ensenyament...  Per això, analitzaré una experiència docent real i analitzaré i reflexionaré sobre les pròpies concepcions i creences.

Abans de començar, definir breument què són les creences i les concepcions:

-          Les creences són idees que formen part de la nostra manera de pensar i que tenen un sentiment de certesa, perquè són els puntals des dels quals interpretem el món i allò que ens succeeix.

-          Les concepcions són un conjunt de posicionaments que un mestre té sobre la seva pràctica en relació amb els temes relacionats amb el procés de l’ensenyament i l’aprenentatge.

Considero que ambdós conceptes es poden relacionar amb els models educatius, amb les pràctiques educatives dels mestres que s’identifiquen amb un model teòric.

L’experiència docent que analitzaré serà d’una professora que vaig tenir a la UIB, que és mestra d’un centre d’Educació Infantil. Aquesta persona em va transmetre realment la idea, l’essència, la importància i l’esperit de l’Educació Infantil.

L’experiència que ella “narra” al bloc de la seva classe (grup de 4 anys) es titula:

 “Feim ciència a l’aula”. enllaç

Simplement, en llegir aquest títol, podem intuir les concepcions i les creences que té aquesta professional sobre l’educació. Es tracta d’un projecte d’investigació de la natura, on es veu que els infants són els vertaders protagonistes actius del procés, que estan motivats per aprendre i que fan aprenentatges significatius.

Els projectes d’investigació es caracteritzen perquè són els propis infants qui elegeixen el tema per estudiar (partint dels seus interessos, motivacions, necessitats...); a partir d’una avaluació inicial (valoració dels coneixements previs i plantejament de preguntes, hipòtesis, curiositat sobre el tema elegit), aprenen a cercar i a recollir informació, a realitzar diferents activitats per aprofundir-se amb el tema, a construir un coneixement, a resoldre les curiositats, preguntes i dubtes que s’havien plantejat i avaluar tot el procés.

En projectes com aquest, l’Infant és considerat com un científic/poeta/filòsof que construeix el seu propi coneixement,  que té una cultura pròpia i que se la respecta (una manera de pensar, una manera de construir teories, una manera d’expressar-les a través dels seus 100 llenguatges), que progressivament reorganitza el coneixement a partir de l’experiència, que troba un sentit en allò que fa, i que aprèn conceptes, procediments i actituds a través de l’activitat autoiniciada. Amb experiències com aquestes, els infants estan motivats per aprendre (característica indispensable perquè els infants puguin “aprendre a aprendre”).

Es pot comprovar que el paper de la mestra en aquest cas no és “transmetre” coneixements a “recipients buits”, sinó que “simplement” (i sense menysprear) es limita a observar, a escoltar amb tots els sentits, a acompanyar, a guiar, a estructurar l’ambient, a crear un clima de seguretat i confiança, a formular preguntes, a redirigir l’aprenentatge, a demanar als infants que plantegin allò que volen fer i com fer-ho, a consensuar amb els infants els objectius a aconseguir...

 

Queda clar que la concepció de la Infància ha sofert un canvi radical en els darrers anys. Avui dia, l’infant és reconegut com una persona amb drets des del moment en què neix i amb unes necessitats bàsiques que se li han de cobrir. Amb la socialització primària i secundària, el nen/a anirà construint la pròpia identitat, la pròpia personalitat (que l’ajudarà a diferenciar-se dels demés), anirà adquirint autonomia, anirà desenvolupant-se tant motòricament, com cognitivament, com socialment... i per això, és necessari crear contextos on no es forcin aquests processos, on es respectin els diferents ritmes de maduració i on es tenguin en compte les necessitats, els interessos i les motivacions dels infants.

De la mateixa manera que la concepció de la Infància ha canviat, la concepció del mestre, el model de mestre, també ha canviat. Aquest, passa a ser un guia, un ajudant en el procés d’ensenyament – aprenentatge, un suport per a tots els infants, un observador. Passa a ser, del que transmet tot el coneixement, al que ofereix ajudes i recursos a tots els infants perquè construeixin el propi coneixement, i puguin desenvolupar al màxim totes les seves capacitats. El mestre ofereix a cada infant i de manera individual, el que aquests necessiten; respectant-los i creant un clima de calma, seguretat, escolta i empatia. Els mestres han d’observar i comprendre constantment allò que passa dins les aules, han de reflexionar, han d’ajustar les intervencions d’acord les demandes/necessitats dels alumnes i han d’avaluar qualitativament tots els processos.

“Se concibe al niño como a un sujeto inteligente,

con personalidad, identidad e ideas

y con una potencialidad de capacidades

que ha de desarrollar en interacción con los demás

y en un entorno rico y diverso,

no sólo en aspectos materiales,

sino especialmente en oportunidades de aprendizaje con los otros,

que provoquen curiosidad y necesidad de aprender “

(Trueba, 1997)

Com ja vaig comentar al post anterior,  quan vaig fer les pràctiques al primer cicle d’Educació Infantil (0-3 anys), sincerament reflexionava poc sobre la meva pràctica diària i sobre la pràctica de la meva tutora. Com també vaig comentar, me vaig “acomodar” a la forma i a la manera de fer feina de la meva tutora. Si pogués tornar a realitzar les pràctiques, me plantejaria d’una altra manera aquesta oportunitat per aprendre: crec que constantment em preguntaria “per què fa això?”, “per què ara ha utilitzat aquesta estratègia?”, “per què ha intervingut d’aquesta manera?”, “quins objectius guien aquestes activitats?”...

Per això, m’agradaria molt poder fer les segones pràctiques (3-6 anys) amb professionals que tenguin i transmetin unes concepcions i unes creences com les descrites; amb un/a mestre/a que constantment es fes preguntes, que no tingues por a provar coses noves per millorar, que no tingués por al canvi, que no s’estanqués a la rutina...

He de dir que em fa por no ser capaç de complir tot això que he descrit. És fàcil “criticar” des d’un punt de vista extern, però no sé què faré quan estigui dins una aula. Per això, m’agradaria molt que la futura tutora de pràctiques, m’ensenyés (em guiés) a relacionar la pràctica amb la fonamentació teòrica, a reflexionar sobre el dia a dia, a justificar totes i cada una de les accions i intervencions dutes a terme dins l’aula, m’agradaria que m’observés i em digués el meus errors per millorar (crítica constructiva)...

Finalment, dir que m’agradaria treballar en parella educativa, per compartir dubtes, motivacions, responsabilitats; per compartir una imatge d’Infant, per ajudar-nos i recolzar-nos diàriament, per fer una reflexió intersubjectiva, etc.

Només queda esperar (i formant-se contínuament) perquè arribi el dia en què pugui realment estar dins una aula i aplicar tot el que anteriorment he descrit. Ja veurem què passa...

Acabo de pensar (i no té res a veure amb el tema de l’entrada que he fet avui), que aquest bloc em servirà en un futur per revisar totes aquestes idees que he descrit i per comprovar, si realment “compleixo” amb tot el que he dit!


Justificació de les competències treballades:

2.2. Amb la formació rebuda durant aquests anys, i els que me queden, crec que vaig construint unes bones creences i concepcions. He de dir, que aquestes han anat canviant positivament, ja que fa anys, tenia una visió de figura de mestre bastant tradicional (la que tota la meva vida he vist). No obstant això, estic molt satisfet d'anar aprenent i d'haver-les canviades.

2.7. No estic gens empegueït de dir que quan vaig fer les pràctiques me vaig acomodar i que ara me'n penedeixo. En aquells moments, creia que el que feia estava ben fet i gaudia molt fent-ho. Va ser quan vaig entrar a la universitat i me vaig començar a formar més, quan me n'he adonat que aquelles pràctiques no van ser del tot "positives" i que realment, hagués pogut fer més, aprendre més i aprofitar-les més. No és que vulgui criticar els CFGS, però es nota la diferència entre aquests i els estudis universitaris. Per això, a partir dels meus errors passats, he d'aprendre.

4.1. Crec que l'exemple descrit en aquest post (el projecte de "feim ciència", de 4 anys) és un molt bon exemple de bones pràctiques, on tota la teoria que aprenem a la universitat, es veu reflectida; on totes aquelles creences, concepcions, imatge d'infant, constructivitat i globalitat de l'infant, s'hi queda reflectida.